La Malaguenya de Barxeta

I comence amb una cançó tradicional per partida doble: la malaguenya de Barxeta, cantada per Pep Gimeno “Botifarra”. Per una banda és una mostra del folklore valencià, una peça entranyable i d'indubtable qualitat en el seu gènere, no debades versionada per Obrint Pas (versió que, tot siga dit, no resisteix la comparació amb l'original). Per altra, entre la meua biblioteca sonora, és part d'un àlbum que ja porta primaveres amb mi. I això sense menyscabar en cap moment el particular del sentiment que associe amb ella. A cada volta que la sent em tornen aquelles imatges que, des d'un bon principi, m'evocaven.

I no és que el missatge de la lletra, si és que en té algú, siga d'allò més inspirador. Com és comú en les peces folklòriques el text conta xicotetes anècdotes, refranys o dits populars que tenen poca coherència i que s'han quedat fossilitzades en el moment en què van passar a formar part del repertori dels cantaors professionals. En aquest cas el que ho va cantar per primera vegada era tot un rodamón, i si no em creieu mireu la lletra:

Mira si he corregut

que he estat en Alfarrasí,

en Atzeneta i Albaida,

en el Palomar i ací.

Omplim el sarró de pa

si vols que et guarde les cabres,

que les figues ja s'acaben

i raïm no queda un gra.

La Llosa i el Genovès,

Llocnou, la Torre i Barxeta,

Xàtiva, Rotglà i Valles,

Llanera, Vallà i Montesa,

Alboi Cerdà i Estubeny,

la Granja, Sorió i Torrella.

D'allò més popular, fins i tot en la concepció de l'espai, tan proper i casolà que sona quasi infantil davant les magnituds continentals o mundials a què estem acostumats. No obstant, hi ha alguna cosa cosa en la simplicitat del missatge, en la seua innocència, que em commou.

Però és en conjunt amb la música, amb els ritmes tranquils i discrets de les guitarres i, sobretot, amb les veus clares i potents del cant valencià d'estil, el que fa d'aquesta obra una peça que m'entendreix el cor. Aquelles veus que contrasten tan vivament amb l'acompanyament de corda polsada, aquell flux inesgotable de so que puja i baixa per entre una harmonia simple i sense artificiositat, és, per a mi, un espectacle inigualable. Sempre m'ha semblat aquest cant com una dalla afilada que fereix l'aire i la consciència.

Quan Botifarra, el cantaor que ha popularitzat aquesta peça, va vindre a les festes populars del barri, no vaig estar-me d'anar a sentir-lo. Vaig coincidir, com era d'esperar, amb tots els meus amics i companys de la banda que volien escoltar aquelles tonades tan profundament arrelades en la terra. Encara recorde el comentari que un d'ells, Enric, em va dir com per a justificar el fet d'haver anat ex professo aquell diumenge a mitja vesprada al concert. Em va donar a entendre que hi havia alguna cosa en aquella música, no em va saber dir exactament què, que li arribava, que li commovia. A mi em passava, i em passa, exactament el mateix. Aleshores vaig entendre el motiu de l'èxit comercial del seu disc, com també que col·laborara més d'una volta amb Obrint Pas. Hi havia “alguna cosa” sense nom que feia somoure l'emoció, quelcom que era compartit per l'auditori, una mena d'energia estranya.

Aquest cant afilat de la malaguenya em fa sentir, malgrat el seu contingut popular i distés, una estranya tristesa, que lentament em subsumeix en una melangia tendra i càlida. Quan la sent, em ve sempre la mateixa imatge: crec estar sentint aquell cant com un espectador intrús que observa com, des de dalt d'una muntanya, els cantaors li llancen com un plany aquell cant a la terra i al poble que l'habita, a la planura i a la mar, a les ciutats i als camps, a la llum i a la nit d'aquest país. Però ho fan sabent que no són escoltats, que a eixe gest emocionat li contesta la indiferència o el desdeny, que són rebutjats com rebutja una amant capriciosa i cruel al seu fidel enamorat. Però no és en la crueltat de la terra a què s'adrecen on resideix el fet autènticament commovedor de la peça. És en el fet què, malgrat no ser escoltats, malgrat el rebuig i la fredor amb què reben el seu cant, els cantaors perseveren entonant aquelles estrofes tan nostrades, no defalleixen derrotats per la indiferència d'aquella terra per la que professen amor. No, ells no callen, no se'n van. Continuaran damunt de la muntanya cantant al buit, i tornaran sempre, alimentant l'esperança de què, un dia, per fi, les muntanyes i les valls, les gents i les arrels, paren esment al seu gest i comprenguen el sentit d'aquell cant, que, en realitat, solament aquella terra pot escoltar.